- Em quedo roque fins les 00:00 que em venen a buscar amb ambulància, em tapant be amb una bata, em canvien de camilla, em posen una mascareta perquè evidentment estic baix de defenses i em porten a l'ambulància, anem fins a urgències, estic cagat, em fa cosa que m'hagin de venir a buscar en ambulància però diuen que tots els trasllats s'han de fer amb ambulància per norma, dins l'ambulància el conductor és igual que el Luis Enrique, clavat i la noia que va am mi al costat és super catxonda i sembla més un tiu que una tia, tinc una mica de por, és més estic tremolant... Arribem en molt poca estona ja que les urgències estan aquí a Sant Pau mateix. El conductor ens diu que hi ha follon a urgències, perquè hi ha seguretat privada de l'hospital i els mossos d'esquadra. Els "nois" que em porten ho fan molt bé perquè aconsegueixen que em distregui dient-me que estaré distret amb tot el follón que hi havia a urgències i que sobretot manteres del havia passat que després els hi expliqués. Van tenir-me esperant en una camilla en el passadís, fins que de cop va venir una infermera i em diu que em colaven davant d’aquelles dues mòmies (dons persones grans que estic segur que es van enterar del que havia dit) perquè, segon ella, la senyora tacte jo a diferencia d'ells era salvable.
- Van posar-me al box 8, que és on em col·locarien el catèter. El meu company d'habitació m'havia dit que a ell no li havia fet mal, només la punxada de l’anestesia, amés també deia que les infermeres i doctores eren molt maques... Però, lamentablement, no va ser així, jo estava molt nerviós, i a sobre els meus eren dos doctors, un Argentí de 28 anys que era l'inexpert i l'altre un holandès clavat al Giovanni Van Bronckost. Van apujar-me els peus perquè la sang em baixés i se m'inflés més la bena, que, segon ells estava entre la clavícula i la primera costella. Comencen a clavar-me l’anestesia, el que teòricament és el més dolorós, llavors agafen el bisturí i em diu que si em fa mal que li digui. de com comença a tallar i noto com se’m va tallant la pell i li dic que em fa mal, em posa més anestesia, i me’n posa, desprès continua tallant i segueixo notant que emf a mal, ho dic i em diu que ok's i l'argentino segueix tallant... després noto com em posen una cosa que no que em va entrant per la vena... que, més tard m’expliquen que és que serveix de guia per on després anirà el tub del catèter, un cop ja tinc 13 cm de catèter dins de la meva vena que va directe el cor. després ja van a cusir i noto com sem clava i poc a poc em va passant el fil, em fa mal, al principi aguanto, però vaig fent clars sintomes de dolor, apart de dolorós és anguniós, li vaig dient diversos cops... dolor dolor... però el que m’està cosint em diu que aguanti una mica que queda molt poquet. Quan ja m'estan acaben em netegen la sang i el Topionic se senten fora unes corredisses perquè es veu que han portat un noi argentí d’urgències que està tarat, és esquizofrènic, es veu que ha tingut un accedent de moto i quan l’han vingut a buscar perquè s'ha fet mal al peu han trobat que porta un ganivet de més de 10cm. doncs resulta que de cop l’argentí aquest a sortit corrent del hospital, i el de seguretat ha anat a agafar-lo perquè un pacient no es pot escapar i el pacient l'hi ha donat un cop de puny al de seguretat i aquest l'ha estabornit amb la porra, l'han entrat altre cop, i l'han lligat a una camilla immobilitzant-li les mans i l'abdomen per què no s'escapi, amb tot això, ami m'han de portar a fer la placa per veure si m'han posat be el catèter i em posen d’esquenes a uns 5 metres de distancia del boig argentí i sento com constantment va dient: "soys todos unos hijos de puta" asesinos! me quereis matar!"dejadme irme que no tengo nada, hijos de puta!" "plorant constantment" jo realment estava molt nerviós, tenia por que el noi es deslligués i comences a repartir, perquè realment estava molt rabiós. Quan passava qualsevol persona de personal els cridava i demanava sisplau que el deixessin anar, i que si no u feien serien còmplices d’assassinat. També tot el rato deia que volia parlar amb la seva novia... I re, al cap destar molta estona sentint els crits d’aquest boig em i la i m’entres estava a dins es veu que una doctora farta dels crits constants del psiquiàtric volia tapar-li la boca i al apropar-se-li el boig li ha donat un cop de cap directe a la boca. Ami m’acaben de fer la placa (amb els nervis dels sorolls i creits de l'exterior, i es veu que, evidentment com que soc una persona amb una gran musculatura i una esquena extremadament ample van haver de posar-me 2cm de cable dins de la vena, i tot això dins de la sala on em feien la placa per tal de poder-me repetir la placa al instant i poder veure si havia anat be, per sort... a la segona va a la vençuda i ja havia surtit be. Després em van treure el passadís per esperar altre cop l’ambulància que em portes a la meva habitació altre cop. Mentrestant el boig seguia cridant però ara ja havia canviat i demanava que el matessin, que volia morir, que estava malalt... i al cap d'un ratet canviava de registre... que no volia morir que no havia fet re, fins que al cap d'un ratet va arribar la doctora a la qal ell li havia rebentat el llavi i li va començar a dir que era imbècil, que li posaria una denuncia que estaria molt de temps a la presó, que estava malament del cap, que era un fill de puta... Però ja finalment va marxar la doctora el noi es va tranquil·litzar, encara que de tant en tant jo anava sentint algun quer altre crit de desesperació, i sobretot molt de moviment perquè s'intentava escapar de la camilla on el tenien lligat. Al cap de una bona estona van arribar dos mosso d’esquadra que se'l venien a emportar hi van estar xerrant amb ell, van estar tenir una petita discussió, ja que el boig els i aixecava la veu i els "vacilava", però després de preguntar-li sobre el seu ganivet que portava a la moto i ell ho justificava dient que és cuiner d'un restaurant i al igual que el poli portava la seva pipa ell portava el seu ganivet. Després de que as tranquil·litzes van acordar que el deiaven marxar sense marxar detingut perquè ningú havia posat cap denuncia en contra seva (la doctora no havia tingut temps, ja que li estaven arreglant el llavi partit), així que vaig sentir com anaven deslligant el boig i jo m’anava posant nerviós, perquè encara que estigués aquell policia ell estava boig, però be... de cop veig passar el policia.. i pensava que just darrere seu el noi, però no, ell va passar al cap de uns 3 metres coixejant però en xuleria. Finalment es va despedir amb ironia donant les gràcies a tots els infermers i doctors que, evidentment estaven pendents evidentment d'ell. Al cap de molt poquet de que s'acavés l'espectacle, van venir els meus dos amics camilleros i ja nomes veurem van alegrar-se, perquè ells no estaven segurs que em portarien ami, i ja nomes veurem la noia venia dient: jaleo jaleo i re, nomes arribar... el conductor va dir que aniríem lents amb l’ambulància per que tingués temps d'explicar-ho tot, els hi vaig explicar, ells molt contets i jo també perquè ja tornava cap el llit, tenia ganes de dormir i descansar. Van entrar-me amb la camilla x el passadís, van fer-me el canilla a la meva i em van entrar a dins... tot això sempre sense separar-me ni de la meva mà dreta ni de la meva mascareta, i ara ja... també sense separar-me del meu nou catèter. Ja tranquil, amb una mica de dolor vaig voler anar a fer l’últim pipi, i al entrar al lavabo... vaig veure'm al mirall com si tingués just a la zona del catèter un bony del tamany d'una mà, vaig ensenyar-li a l'auxiliar... i la veritat... no va fer gaire bona cara, va anar a avisar a d’infermera... i el Marco va dir que no tenia bona pinta, però... nose, el Marco em dona molta confiança, va anar a avisar a 3 infermers més i entre ells van decidir que avisarien el Luca (un hematòleg italià que segons la mama tenia uns ulls preciosos, casi tan brillants com la seva coronilla) i re, en menys de 2 minuts ja tenia el Luca i els 3 infermers més l'auxiliar expectants del meu amic bony. Van tocar-ho... donar-hi copets... i re, van dir-me que en la operació deurien rebentar-me la bena sense voler... i que, aquell bony era la sang que estava escampada per dins... i que sem feria un bon morat. Llavors al veure que havia perdut molta sang per el tamany del bony... van dir que millor demanar una altre transfusió de plaquetes, per assegurar-nos que la bena soldava be. Per suposat tot el tema de antisemítics per evitar un altre rebuig a les plaquetes i re, mentrestant esperava em van fer un bandatge molt compressiu al bony i van col·locar-hi 2 pesos de 500g per fer que el bony baixes, va ser una nit complicada, perquè la postura no la podia variar i el dolor era evident... Per sort... a mitja nit ja van treure’m els pesos, però el dolor continuava, menys però continuava.
- Les 7:00 estem els dos desperts no em passat bona nit, tot just el contrari, tant de moviment ni jo ni el Joan em pogut dormir gaire be. Ens fan els anàlisis diaris, ens prenen la pressió, la temperatura i ens pesen per tenir-nos ven controlats, jo segueixo tot be i normal, i el Joan també.
- Ara ja són les 8:00 i ja ens estan portant el esmorzar que consta avui de dues magdalenes, la llet com sempre, i cinc galetes maria amb una terrina de “Nocilla” que empasto a les galetes i les magdalenes les suco a la llet calentona.
- Tot just ara són les 10:45 hi ha una noia que a vingut a netejar i a fet tot el lavabo i ara està netejant, les parets, el sostre de la nostre habitació, mans dretes, les taules, tele, cadires, butaques... TOT.
- Són sobre les 11:15 i el papa m'ha vingut a veure, i m'ha portat unes sabatilles noves, ja que les k portava són del Roger i s'ha de procura portar coses ben desinfectades, també m'ha portat gel, xampú i una crema hidratant per el cos, i per fi una de les coses més desitjades, els meus quesitos! El papa m'ha ajudat a netejar-me una mica, ja que amb els nervis de la nit e suat molt i faig una pudoreta considerable, m'ha netejat les aixelles i ja estic ben net, s'ha emportat tot el que no es necessari, motxilla... tot, i aquí s'ha quedat les coses necessàries, com per exemple... el portàtil, mòbil, carregadors, i les meves prendes de roba interior, que, per cert, tot el que s'ha quedat ho he agut de desinfectar amb alcohol, ja que tant el Joan com jo estem molt baixos de defenses, i millor prevenir que intubar.
- 13:45 d’acabar de dinar, la veritat és que dinem força be, m'han portat uns espaguetis amb carn molt bons i de segon uns "pinchitos que també estaven molt bons acompanyat de bolets petitons, i de postres... una pera que estava una mica verda, però bona igualment, deu ser la gana que tinc.
- Són les 14:12 i acabo de penjar el telèfon, m'ha trucat la Núria, germana de la mama per veure com estava, des de les 14:00 que ja trinc aquí al costat la mama fent-me companyia i re, estem esperant que el Dr. Valcàrcel ens doni noticies.
- Ens han cridat, a les 14:22, i hem passat en una saleta en Miquel i jo junt amb el doctor David Valcarcel i el doctor Pere Barba. Ens han explicat el següent:
- En Miquel té una aplàsia medul·lar severa; això vol dir que si no es tractés es moriria. Sorgiràn complicacions com en qalsevol transplantament i del que es tracta es poder paliar-los.
- Aquesta malaltia no sabem perquè la té; això vol dir que l'origen és desconegut.
- En aquest cas, no hi ha unes cèl·lules malignes que es carreguen les cèl·lules bones (leucèmia) sinó que la seva medul·la no fabrica cèl·lules complertes. Per aquesta raó se li trasplantarà cèl·lules mare del moll de l'os d'en Roger perquè substitueixin a les seves que no estan treballant com ho haurien de fer.
- Pel donant que és en Roger no suposa cap risc per la seva salut, doncs al cap de poc temps de haver-l’hi tret les cèl·lules el propi cos ja les tornarà a fabricar. Ell podrà triar entre una anestèsia total o epidural, aquesta última la millor opció, tant per el roger com per els doctors. A en Roger li trauran sang per si en el moment de l’operació necessita una transfusió, sempre millor que sigui la seva. Li ha de punxar a la zona lumbar fent-li quatre punxades i a partir de cada forat faran entre 10 i 15 punxades interiors a la medul·la per succionar la sang més pura. El Roger si tot va bé no quedarà ingressat.
- Tot el material que li treguin en el Roger s’haurà de processar i al cap d’unes hores ja li podran passar en el Miquel a través del catèter.
- A partir del moment del transplantament en Miquel haurà d’estar en una habitació completament aïllat en espera que el seu cos vagi acceptant i tolerant aquestes noves cèl·lules. Aquest període serà d’una setmana.
- Passada aquesta setmana podrà estar en una habitació compartida com ha estat aquests dies també molt controlat. Això durarà tres setmanes més.
- Si tot segueix anant bé, podrà marxar a casa i durant tres mesos es prendrà la medicació oralment, això vol dir que si sorgeix qualsevol problema (febre, diarrea, vòmits...) caldrà ingressar per tornar-li la medicació via intravenosa.
- En definitiva... Per ser el Miquel de sempre... han de passar dos anys, és a dir... al setembre del 2010.
- La Irene m'ha trucat a les 15:37, ens hem estat explicant les nostres anècdotes de pacients i a sigut de les primeres en saber que encara em queden dies aquí tancat, però com sempre ella ben contenta, m'anima. Ella dema dijous ja podrà sortir, bé, molt millor un familiar tancat que no pas dos, perquè apart també tenim la iaia Nuria al hospital i casi no donem al abast. Hem xerrat durant casi 24 minuts. Bé, ami encara em queden unes setmanetes d'hospital, però per sort la Irene ja surt del Hospital i el Roger (medul·la amb potes a cuidar i que per sort... som genèticament idèntics) no anirà tant de bòlid per atendre’ns a tots.
-Ja està aquí el meu berenar, un got de llet amb Nesquik que em prenc am moltes ganes, cóm sempre el berenar mel porten sobre les 16:00 o una miqueta passades.
- A les 17:33 m'ha trucat el Roger i bé, ja n’estava bastant assabentat de tot el que m'havien dit els Drs, ja que els 23 minuts que vaig xerrar jo amb la Irene són insignificants que els que deuen haver xerrat entre ells, però bé m'ha dit que si tenia temps em passaria a veure, cosa poc probable, perquè entre universitat i classes particulars va bastant atabalat.
- Ja està aquí la tieta Maite 17:45 (Maria Teresa com jo li dic per fer-li la punyeta) com que per sort el Dr Valcarcel i Dr Barba m'han dit que em podria treure el suero amb la condició que em begui dos litres d'aigua al dia. Jo per sort vaig sobrat, em bec casi 3 litres diaris. Així que he anat amb la Maite a la sala on em deixen sortir però sense cap cable dels meus, i ella ha portat unes sares i pastissets que, evidentment no puc menjar. Vam estar xerrant i la Maite apuntant tot el que li dèiem en una super llibreta molt petita on la lletra made in Salvadó ocupava fàcilment la seva extensió. Mentrestant la meva super secretaria Mama ja m'estava comprant el kit d’Internet per el portàtil perquè pogués connectar-me des de aquí l'habitació, ja que... la veritat en tenia per bastants dies i vam decidir que seria el millor. El papa arriba al cap d'un ratet i ja hi som tots a la sala, la Maite, la mama i el papa, ja són les 19:00 i ja és hora de sopar, així que marxen ja tots i jo marxo a sopar!
- El Joan i jo entrem casi junts a l'habitació, ell també estava amb la seva família a la saleta, per ell és l'últim dia que per precaució el deixen sortir així que ha volgut aprofitar. Ens mengem el nostre sopar mentrestant ell va xerrant amb la seva dona, una noia molt agradable, i jo... doncs em vaig mirant les instruccions de lo d’Internet, ja tinc ganes de poder-me connectar. Per sopar tenim una mena de espinacs barrejats amb llet, no fan gaire bona pinta, però... la veritat... amb la corticoides que em prenc... tinc gana, i encara que no fa gaire goig... aconsegueix que m'agradi, i de segon plat hi ha unes patates bullides amb unes empanades que estan molt bones i de postres.... dons s'han oblidat de donar-me la meva pera, però com k ja n’havia pres al migdia... prefereixo menjar-me una mandarina de les que en Joan m'ha dona.
- Després de sopar ja puc connectar-me a Internet sense complicacions i re, a informar a tothom e meu estat, tots volen venir-me a veure, demanem-ne habitació, planta... però prefereixo prevenir i ja els hi dic que millor no, que estic baix de defenses... la veritat... anima molt que la gent tingui ganes de visitar-me, encara em queda un bon temps d’ ingressat amb els sexy-pijames grocs, però sempre va be que la gent està pendent de tu.
- A les 20:45 comença el partit de futbol de Bèlgica - Espanya ja tinc ganes de veure futbol, i el Joan també, però la veritat... la nit passada casi no vam dormir i ell es va adormint en la meitat del partit i jo... doncs estic massa distret amb Internet contestant les mateixes preguntes a tothom.
