Agraíments

El nostre agraïment per tot l’equip d’hematologia de l’hospital de Sant Pau i, concretament, del pavelló de Sant Rafel. Tant metges con infermers i infermeres, auxiliars i personal de neteja, van fer que, amb la seva professionalitat i gran humanitat, aquest llarg i dur camí, ens fos molt més fàcil. Moltes gràcies també a l’assistent social que, al novembre del 2008, va fer tots els possibles per aconseguir-me l’accés a Internet desde la meva habitació. També volem agrair a la meva tieta dentista, Carme, pel seu ull clínic a l´hora de fer el pre-diagnòstic. Això va fer que es pogués començar el tractament el més aviat possible.

Gràcies a tots els que heu anat seguint el blog d´en Miquel, tant els que hi heu posat comentaris com els que no us heu atrevit a fer-ho, i també als qui, sense haver accedit al blog, heu estat contínuament al nostre costat interessant-vos pel procés i, molt important també, pel nostre estat d’ànim. Agraïments també al Jordi Castelló, cap d’Stonberg Editorial , que ens ha permès passar a paper el bloc del Miquel.

I moltes gràcies a tots els que ens heu acompanyat avui. Sentir-vos tant a prop nostre ens omple el cor de joia i gratitud.

Finalment gràcies al meu germà, que m’ha donat la vida.

L'escrit d'en Roger a la presentació

Després de tot el que portem de presentació ara m’agradaria parlar-vos, de forma breu, del cúmul de sensacions que vaig sentir durant tot el procés.

Els dos primers sentiments podrien ser la incredulitat i la impotència. Incredulitat ja que no creia que fos just que això li estigués passant a una persona tant sana i tant feliç com és el Miquel. Impotència ja que en un bon principi no entenia res i creia que no podia fer res per ell.

A mesura que avançava el procés apareixen l’esperança i la gratitud, això és degut a l’excel·lent qualitat professional i humana de tots els treballadors d’aquí l’Hospital de Sant Pau, ja siguin metges, infermers, personal de neteja... des d’aquí mil gràcies per tot.

Després va arribar la satisfacció, satisfacció de saber que només donant una mica de la meva medul·la podia salvar la vida del meu germà.

També apareix, tot i que sense massa força, el cangueli. No tant pel fet del mal físic, sinó per la por de que alguna cosa no acabi sortint bé. Evidentment encara ara sento cangueli només de pensar en el tema de la Gillette dins el lavabo!!!!

He de dir que en algun moment sento molta por. Por de veure que el Miquel ho passa malament, por de veure que no es recupera. Més por hagués passat si els pares no m’haguessin amagat un punt del procés on mon germà estava entre la vida i la mort. Mama, papa, gràcies.

Un cop es veu la llum al final del túnel, i d’aquí en endavant, el sentiment que regna és la felicitat, felicitat ja que tot ha sortit bé i puc disfrutar de nou del Miquel.