DIA AMB ENSURT
- Els dies que no he escrit res era simplement perquè estava a casa i la meva vida era força quotidiana, no em passava res d’especial, simplement que descansava més que una persona que no hagi passat pel que he passat, menjava una miqueta menys, pixava moltíssim..., crec que en aquests dies he fet més pipi que la resta de la meva existència, i la meva defecació era menys contínua de l’habitual. Exceptuant aquests quatre aspectes i amb el complement d’anar cada dia a posar-me suero, un litre i mig diari, apart dels tres litres que ja em prenc d’aigua, la vida era força normal. Així que vaig pensar d’esperar a dijous, just avui, que anava al metge per explicar-vos les novetats. Però com veureu hi ha novetats i força inesperades... chan chan... intriga!
- A les 7:00, molt puntual, ja estava amb el papa a la sala d’espera per fer-me l’analítica de sang habitual, per sort quasi no hi havia cua i en mitja hora ja estàvem a casa i a descansar altre cop.
- Més tard, a les 11:15, tornava a tenir hora amb la doctora, i allà estàvem el papa i jo... amb ganes de saber si hi hauria bones noticies... Al entrar ja ens va dir que tenia 70.000 plaquetes, és a dir... 28.000 més que l’últim dia. Perfecte, hemoglobina i glòbuls blancs també estaven be, és a dir... tot va genial. Lamentablement hem hagut d’esperar els resultats de la bioquímica per saber com tenia el ronyó i el fetge. Quan la doctora ens crida, només obrir la porta ens diu que està molt contenta, ja que tant el fetge com el ronyó estan millorant notablement, així que de moment tot són bones notícies.
- M’hauré de fer una radiografia del pit , així que el papa va a demanar-me hora i a la farmàcia de Sant Pau a buscar un medicament que ens han de donar allà i jo em quedo fent cua per demanar hora per dimecres de la setmana vinent que és quan em vol tornar a veure la doctora. He de fer cua molta estona i m’estic dret, quan m’arriba el torn i per fi ja m’atenen... i mentre l’empleat m’està reservant les hores per la setmana vinent... començo a angoixar-me... tenir molta calor... suar... i veure-hi borrós. I de cop em desperto al terra rodejat del Dr. Martino, l’infermer Josep Manuel i unes 5 o 6 infermeres (heu vist com me les enginyo per rodejar-me de dones... ja ja ja). Jo ja em trobava genial, desconcertat, però físicament em trobava bé, el que estava obsessionat era en que avisessin el meu pare i que agafessin les meves coses. Al final van pujar-me en una camilla i em van entrar a un box de urgències(al lloc on vaig sempre a fer-me les transfusions de suero, abans de sang i plaquetes) i van comprovar que del cop que m’havia donat al cap no m’hagués fet mal, perquè em vaig desplomar directe al terra i com que no tenia res em van fer reposar allà al box mateix. La casualitat va ser que just al box del costat acabava d’ingressar el que per mi ha sigut el millor company d’habitació, el Sergio, que havia agafat febre. La seva germana va anar a buscar el papa que encara m’esperava a la farmàcia... i com que no té mòbil jo no el podia avisar de cap manera. Va arribar el papa i al cap de poc la mama, que venia del cole. La mama no estava gaire preocupada, ja que ella es desmaia força sovint, però el papa... estava molt preocupat per culpa del cop al cap, però la doctora ja ens havia dit que no ens preocupéssim, ja que tenia força plaquetes. Els vaig comentar que havia de tornar a les 15:00 per fer-me la transfusió de suero(en diuen hidratació), així que van dir... que tenint-me allà podien aprofitar per posar-me’l i així m’estalviava de tornar, genial. La veritat és que en els moments que m’han de punxar és quan trobo a faltar el catèter, no tant per la punxada, sinó perquè cada cop han d’obrir una via i em posen esparadraps per subjectar-la, i al treure’ls... fan un mal els pèls...
Mentre em passava el suero em van fer un electrocardiograma, i em van dir que el meu cor estava fort, jove i esportista.
- Finalment, em van deixar anar a casa. I la resta del dia el vaig passar ben tranquil.
- Per cert, una cosa que encara no havia comentat: des que sóc a casa trobo a faltar les botelles que, a la nit, em preparava al costat del llit per poder pixar sense moure’m. Ara, en canvi, he de baixar de la llitera i anar fins al lavabo i, com que he de beure tanta aigua i, a sobre, m’hidraten a l’hospital (1’5l. de suero + 2 o 3l. d’aigua que em prenc jo) cada nit em toca fer un parell de “passejades nocturnes”. Què hi farem..., paciència. El més difícil es asseure’s a la tassa freda a les tantes de la nit, s’arronsa tot.
- Els dos dies següents, divendres 5 i dissabte 6, els he passat força bé. Divendres vaig anar a hidratar-me a l’hospital de dia i fins i tot vaig baixar caminant fins a casa doncs era el migdia i feia bo, encara que a mig camí ens vam haver d’aturar perquè estava bastant cansat; després, com a premi, va venir la Maite(la meva tieta-padrina Maria Teresa) a casa a dinar però va portar el dinar fet per ella: un rotlle de puré de patata, peix, gambes, pebrot... que sap que m’encanta. Ah! i m’ha promès que vindrà un dia a fer-me un brou...que bé!
