diumenge, 28 de juny de 2009

L'escrit d'en Roger a la presentació

Després de tot el que portem de presentació ara m’agradaria parlar-vos, de forma breu, del cúmul de sensacions que vaig sentir durant tot el procés.

Els dos primers sentiments podrien ser la incredulitat i la impotència. Incredulitat ja que no creia que fos just que això li estigués passant a una persona tant sana i tant feliç com és el Miquel. Impotència ja que en un bon principi no entenia res i creia que no podia fer res per ell.

A mesura que avançava el procés apareixen l’esperança i la gratitud, això és degut a l’excel·lent qualitat professional i humana de tots els treballadors d’aquí l’Hospital de Sant Pau, ja siguin metges, infermers, personal de neteja... des d’aquí mil gràcies per tot.

Després va arribar la satisfacció, satisfacció de saber que només donant una mica de la meva medul·la podia salvar la vida del meu germà.

També apareix, tot i que sense massa força, el cangueli. No tant pel fet del mal físic, sinó per la por de que alguna cosa no acabi sortint bé. Evidentment encara ara sento cangueli només de pensar en el tema de la Gillette dins el lavabo!!!!

He de dir que en algun moment sento molta por. Por de veure que el Miquel ho passa malament, por de veure que no es recupera. Més por hagués passat si els pares no m’haguessin amagat un punt del procés on mon germà estava entre la vida i la mort. Mama, papa, gràcies.

Un cop es veu la llum al final del túnel, i d’aquí en endavant, el sentiment que regna és la felicitat, felicitat ja que tot ha sortit bé i puc disfrutar de nou del Miquel.

2 comentaris:

primavera ha dit...

Avui la Roser m'ha dit que havias penjat aquest escrit. Jo que creia que el blog estava tancat!

Uf, quan l'he llegit, ...
M'he tornat a emocionar!

Que valent que has estat!
Valent per poder regalar un boci de la teva vida al teu germà.
I valent per escriure i llegir davant de tothom aquestes paraules.
No es gens fàcil escoltar el que un sent a dins, i tampoc expressar-ho davant de tanta gent.
Mil gràcies!

I això em fa reafirmar-me en que es davant de les dificultats quan de dins de la nostra petita ànima surt el millor de l'èsser humà amb una força que mai hauries pensat que tindries.
Gràcies de nou
Núria

Sergio R ha dit...

He leido por encima algunas entradas.

Escalofriante.

Mucho ánimo y me alegro de verdad que te hayas recuperado.

Gracias por compartir con todos esos jodidos momentos a pesar de todo. Supongo que la sensación de soledad en ese estado debe de ser bestial.

Ni amigos, ni cine, ni disco, ni hostias. Al final solo tienes a la familia al lado.

Por cierto, vergüenza me da la gente que se droga o se queja de gilipolleces como por ejemplo el peso, el ligoteo o directamente estudios o trabajo.