16 de Febrer del 2009

Quant de temps… caram! Doncs a veure, torno a escriure per obligació de la meva mare, després de dies i dies d’anar-me forçant perquè escrigui ho ha aconseguit, però més que res, perquè em deixi tranquil.

Estic molt bé, no hi ha hagut cap complicació. Cada dia vaig al gimnàs a tonificar la meva musculació (heu vist que professional que ha quedat?). Vaig agafant sovint la bicicleta, i cada cap de setmana, he estat anant a jugar a futbol.

Fa varies setmanes vaig fer la meva primera aparició i… va ser lamentable: entro al camp… tot content… i amb ganes de fer quelcom… i, al primer canvi de ritme que vaig haver de fer,… inclino el cos per l’arrencada i les cames no em responen, és a dir resultat: Miquel en planxa directe al terra, m’aixeco per continuar la jugada i altre cop… al terra a menjar l’ herba del camp (o com diuen els companys de l’equip, per celebrar els gols abans d’hora) com els jugadors que es tiren en planxa a terra. En definitiva… vaig tornar a casa desanimat, perquè jo creia que simplement em cansaria molt ràpid, però no que no pogués córrer. I, a sobre, torno amb una rascada al genoll.

Al segon i tercer partit la meva aparició va ser mínima, uns 5 minutets, perquè em cansava molt ràpidament però, per sort,… no vaig caure cap cop, encara que em sentia pesat.

El següent dissabte ja vaig entrar a jugar en 3 ocasions i si, em sentia cansat, però sobre el camp em sentia molt bé, per tant… es pot dir que físicament m’estic recuperant força bé.

Just dissabte passat vaig jugar un altre partit de futbol i s’ha de dir que ja em sento molt còmode al camp, no tant com abans, però em sento força bé.

Les principals novetats, i que per cert, són molt agradables són que ja tinc força cabell, resultat... no tinc fred a la closca. Encara no tinc el cabell homogeni, ja que segons m’han explicat hi ha com dues etapes, una que és en la que em trobo jo que és quan la densitat del cabell no és la normal, i l’altre, que espero que no tardi gaire en arribar, que és quan ja surt el cabell amb absoluta normalitat.

Per sort ja menjo de tot i els meus gustos tornen a ser els que eren, per cert... m’agrada la xocolata, ho dic per si voleu portar-me bombons... abans no en podia menjar... però ara si.

Apart d’això també estic sortint per les nits amb els amics, amb la restricció de màxim dos “cubates” degut a la medicació. Però m’alegra molt poder estar altre cop amb ells i fer el gamarús, jugar a cartes abans de sortir, mentre parlem de noies o de futbol o simplement ens en riem de nosaltres mateixos o de l’altre gent, què típic oi? Doncs és de les coses que més trobava a faltar.

La medicació que em prenc ara és molt més reduïda, abans m’havia arribat a prendre en un sol dia 25 pastilles i ara, en canvi, unes 5 aproximadament. La més important de totes és la ciclosporina que serveix per baixar-me les defenses, perquè sinó aquestes atacarien els meus òrgans ja que no els reconeixerien com a propis però, per sort, ja queda poc: d’aquí menys d’un mes suposo que me la retiraran, doncs la sang podré considerar-la com a meva. Per cert, parlant de la meva sang... abans el meu grup sanguini era B- i ara he passat a tenir el del meu germà B+; sempre hem sigut molt semblans... doncs ara encara més.

Però ara el meu “clon” és a Brussel·les, així que... m’he quedat sense poder-lo “xinxar”, i també és una llàstima, amb el que m’agradava molestar-lo... així que aquets dies la meva mare, pobreta, ja s’està cansant de mi, crec que hauré de buscar-me nòvia per tenir alguna cosa a fer. Pels que no ho sapigueu en Roger ha marxat a fer el projecte de final de carrera allà a Brussel·les i, segons el que m’ha dit, de moment han sortit cada dia de festa; ara entenc perquè hi ha tanta gent que té carreres... No tornarà fins a finals de juny, just per l’aniversari, a veure si em porta una belga “buenorra” de regal.

Lamentablement les llagues encara no se me n’han anat del tot, i ja porto varies setmanes amb algunes a la boca, per sort a la gola no, puc tragar amb normalitat i, encara que a vegades el menjar em fa mal, no li dono gaire importància, doncs ja m’hi he acostumat.

Per cert, pels que no ho sapigueu aquest blog esdevindrà llibre. Sobretot gràcies a l’esforç dels pares que són els que hi estan posant més ganes, jo també en tinc moltes eeeh, el que passa és que em fa vergonya... sobretot el fet d’haver de fer una presentació oficial. Però ja se sap que tothom a la seva vida ha d’escriure un llibre, no? Doncs qui ho diria que jo, que sóc un desastre escrivint i que sempre suspenia el català seria el primer de la família en escriure un llibre, i el primer dels amics... posats a pensar, crec que no conec ningú proper que hagi escrit un llibre. A partir del mes de març o abril vosaltres si que tindreu un escriptor proper. Jo.

Es tracta d’una editorial on-line, d’uns amics dels pares que van trobar que aquest blog es podria editar en forma de llibre. Ho trobareu a: http://www.stonbergeditorial.com apartat llibreria, i dins d’aquest Biografies i memòries. De moment sols veureu la portada ja que el llibre s’està editant.